Maestro falta la coda
​
Al cap de tres anys a l'escola de música, l'escola va fer vint-i-cinc anys i l'Albert Gumí va compondre tot un seguit de cançons perquè els alumnes cantéssim. Una tarantel·la, un rap, un vals... Crec que odiaré per sempre més a les tarantel·les. En fi, que la tarantel·la tenia un moment en què algú havia de cridar: "Maestro! Falta la Coda!" i van demanar voluntaris. Jo no ho volia fer, juro que no volia, però el meu millor amic em va aixecar el braç i em van agafar.
​
El dia del concert va ser molt intens. El cas és que el pitjor de tot és que havia arribat el dia del concert i jo no sabia en quin moment havia de cridar la meva frase, així que li vaig demanar al meu millor amic si em podria avisar, però en arribar el moment es veu que em va avisar però no em vaig adonar, pel que ell va creure molt necessari donar-me el cop més fort que m'havien donat fins al moment, cosa que ja és bastant tenint en compte que jo xocava, em feia esquinços i queia per tot arreu. I recordo cridar la meva frase.
Des d'aquell moment, sempre que posaven els àudios de la cantata tothom m'assenyalava, i els més petits de l'escola sabien el meu nom.
​
​
​
​
​
​