L'Avi

​

L'Avi... Solia tenir un vincle molt fort amb ell. Recordo els seus ulls, del color del cel. Els ulls més blaus que he vist mai. De petita i entre les canes encara conservava alguns cabells vermells com els de la mare de l'herència irlandesa.

La nostra relació es va trencar quan vaig començar a adonar-me, ja des de ben petita de què l'avi li agradava massa cridar a la iaia i perdre els papers. Un dia fins i tot vaig acabar rebent jo. Aquell dia vaig deixar de voler passar temps amb ell. A mesura que vaig anar creixent vaig anar veient més clar que l'avi era una persona controladora i poca-solta que utilitzava el xantatge emocional per mantenir a la iaia lligada.

Quan vaig començar en el tema feminista i vaig començar a intentar desconstruir-me vaig poder posar nom a qui l'avi era en realitat i al que feia: Una persona profundament masclista i amb poca autoestima que volia sentir que tenia el control de tot i això incloïa a les seves filles, a la seva dona i a tothom que es posés pel mig "danys col·laterals".

Tot i això, com acostumen a fer aquest tipus de persones tenen tant control sobre els altres que els fan creure que són unes persones divertides i meravelloses i que qualsevol desavinença és un petit entrebanc, ja que ningú és perfecte.