Les Conseqüències
Quan finalment vaig deixar-lo ja no sabia qui era, em costava tant prendre decisions per mi sola, no podia anar pel carrer sola, necessitava a algú perquè fes per mi fins i tot les coses més fàcils. No sabia que pensar, no sabia quines eren les meves decisions, no era res, estava tan anul·lada que decidir que feia a la tarda era massa complicat, em vaig passar tardes senceres sense fer res perquè no podia decidir-me. El meu psicòleg em va explicar que el que ell era, és un pervers narcisista, em va explicar les seves característiques i em va dir que no era culpa meva, però havia perdut tant, tantes persones que era impossible no sentir-me culpable... Però a la vegada vaig arribar a pensar que era millor que no haguéssim acabat perquè així no hauria d'enfrontar-me als problemes que tenia al davant… Però sincerament, només calia veure la cara que feia a les fotos, durant el curs, sobretot a finals, per veure com esgotada estava.
Mai hauria pensat trobar-me en una situació tan surrealista, com tenir 16 anys, un ex de 28, i haver passat per coses que ni sabia que existien. A vegades penso, i potser ho dic sense ple coneixement de causa, que hagués preferit que em pegués, potser així me n'hauria adonat a la primera de canvi en comptes d'aguantar tot el que vaig haver de passar.
Per sort, la mare, la Martina, la Natasha i la Mery van estar allà, es van anar quedant a casa de manera que no vaig estar sola en tot el juliol, prenent per mi les decisions que jo no podia prendre i ajudant-me a organitzar.
Quan finalment vaig veure el que m'havia fet vaig voler començar a fer tot el que m'havia perdut, intentar fer com feien les meves amigues, però arribava a casa i no m'agradava, i vaig veure que no havia de ser "normal" com les meves amigues, havia de ser jo i prendre decisions per mi mateixa en lloc d'imitar-les a elles. Van ser moments molt difícils, sobretot quan em vaig adonar que ell estava ara sortint amb una noia més petita que jo, amb una de les que havia sigut amiga meva en el moment de conèixer-la.
Mirant enrere el 1r de batxillerat va ser un any molt complicat i encara no sé com m'ho vaig fer per seguir endavant, suposo que tots tenim una capacitat un esperit de supervivència que no coneixem fins que el necessitem.