El meu besavi per part d'àvia va ser Agustí Rubiralta Massanés, va néixer un 7/08/1908 fill de Mercè Massanés Queraltó, ella s'havia casat amb l'Agustí un 21/09/1907, tres mesos després de la mort del seu primer marit (Eduard Ricard i Vidal mort el 06/1907), no va perdre molt el temps...
La meva besàvia per part de l'àvia va ser Rosa Costilludo Pallejà, tenia tres germans, en Jaume, la Conxita i en Vicent, dels que no en sabem molt, la seva mare va ser Maria-Tecla Pallejà i Riñé i Rafael-Maria Pompilo Costilludo Rubio (no va acabar molt bé pobre home, però és que bé... tenint un pare que era militar Carlista i un, com diria l'àvia: bandarra, a qui la dona va treure de casa tot donant-li una bona pallissa i un avi que va provocar un atemptat en un tren de correus, pobre, tenia el Karma perseguint-lo.
El cas és que la seva mala sort va continuar quan es va voler casar amb la mare de la meva besàvia, però va haver de partir a l'Argentina, va continuar quan al bateig de la seva primera filla, la Conxita (Concepció) ja arrossegava algun mal a la cama i el pobre va caure i li van haver de tallar, en la seva defensa podem dir que com que era un bon artista i tenia un nom en la professió se'n va fer una d'ortopèdica... Ja semblava que la mala sort, déu o el destí havien deixat en pau al pobre Rafael Maria Pompilio, que ara que ho penso, dir-se Pompilio ja és en si, motiu de mala sort, quan les seves germanes, que vivien en una torre al carrer de La Granja, a Gràcia i que durant la 2a República, i la Guerra Civil, hi amagaven capellans (amb qui es diu que hi tenien "molta amistat" tot i que no se sap ben bé del cert), el cas és que la Torre havia de ser pels tres, però a les dues dones i als capellans que s'hi amagaven no els d'hauria de fer molta gràcia, així que van decidir denunciar al pobre Rafael-Maria Pompilio com a Republicà i el pobre malafortunat va acabar entre reixes, on hi va morir l'any 1941... La versió oficial: Una pulmonia.
​
La iaia Rosa, era una dona molt orgullosa i ben vestida que no suportava fer-se gran, un dia, segons m'explica l'àvia, després d'haver trobat pintallavis carmesí al fular del seu promès va descobrir la seva infidelitat i va deixar-lo, poques setmanes més tard, Agustí Rubiralta Massanés, que sempre havia estat enamorat d'ella (la veia pel barri) li va demanar matrimoni a la vorera de l'hospital clínic.
Junts va tenir tres filles, la Mercè (la meva àvia), l’any 1939, l'Àngela (a qui la iaia té la costum desde petita de dir-li Angelina per molestar-la una mica, i la Rosa (a qui van posar així per la semblança amb la seva mare)...
Crec que és a partir d'aquell moment que podem veure dues coses, la primera, la família està composta, en la seva majoria per dones, la segona: la mala sort que ronda a la nostra família pel que fa als matrimonis:
​
​
​
​
La iaia als 3 anys va començar a anar a les monges i quan va ser més gran va estudiar Comerç Pràctic, anava cada tarda a esbar, i allà es va fer molt amiga (tot i que després diu que no la suporta i que s'ha operat tant i tan malament que diu que ja no pot ni parlar) d'una noia que un dia li va presentar el seu cosí, ell se'n va enamorar i després de tindre'l a la porta demanant per anar a berenar durant 1 setmana va acceptar la invitació i van començar a festejar tot i que la seva mare, la iaia Rosa, no estava molt d'acord perquè deia que era el cosí pobre de la família Vilà).
Tot i que el meu avi estava enamorat de la meva àvia la meva àvia només estava il·lusionada per la idea de casar-se i tenir una família.
Al cap de 2 anys es van casar i 9 mesos després varen tindre la seva primera filla a la qual van posar Gemma, al cap de 2 anys va tindre un avortament, diu que va ser molt trist, poc després va tornar a quedar-se embarassada, aquest cop de la meva mare. Li van posar Núria tot i que la mare del meu avi no volia que la meva àvia és cases amb el meu avi perquè li va semblar que la mare de la meva àvia era una interessada (no sé jo si interessada però pel que se m'ha explicat era clarament orgullosa) així que va "retar" a la meva àvia de posar-li Eulàlia com ella, ja que ella ho interpretava com a una manera de llimar rancúnies, però la meva àvia odiava el nom per què es van enfadar encara més (tant, que quan va morir li va deixar escrit a la meva àvia que a ella no li deixava cap joia perquè segur que s'ho vendria tot).
Dos anys més tard van tindre una altra filla, a qui van posar Roser perquè la meva àvia de petita tenia una nina amb aquest nom.
Tot i que la meva àvia no estimava al meu avi, l'admirava molt i li estava agraïda per poder tenir una família, però quan la Gemma va tenir sis anys, la meva àvia va descobrir el verdader caràcter del meu avi. Una persona controladora, que deia coses fora de lloc i que li donaven atacs d'ira pel que havia arribat a tirar sofàs. La meva àvia primer no volia separar-se perquè no tenia diners per marxar pel que va decidir evadir-se i tornar a treballar.
L'àvia va començar a treballar als 14 anys com a dependenta de la botiga dels seus pares fins als 16 anys, després va treballar anys de secretaria de direcció en una fàbrica de productes químics fins que es va casar als 20 anys. Després quan les seves filles ja eren "grans", va fer un curset de secretaria mèdica i va treballar com a tal en el despatx d'un metge, després va treballar com a secretaria en una llar d'infants i va fer-hi de responsable, va veure que la feina de responsable li agradava i just en aquell moment es va buidar un pis molt gran i amb terrassa i va decidir-hi fer la seva pròpia llar d'infants, però no tenia fons, en aquells moments el seu sogre va morir en un accident de cotxe i com que els semblava molt malament gastar-se els diners de la indemnització en alguna cosa d'ús personal van decidir invertir-los en l'escola que ara a fet 38 anys des de la seva fundació i on han anat tots els seus néts.
L'àvia té com a aficions passar temps amb nosaltres i amb la família i les seves germanes a qui s'ha aferrat molt després de la mort de la seva filla petita, la Roser, ara farà 8 anys. Li agrada pintar sobre seda, viatjar i escriure i ja autoeditat un llibre sobre les memòries de la seva família d'ençà que era petita (només per la família).
​
La Història de la Gemma i els seus fills
​
La Mare, la Núria, em va adoptar quan tenia 36 anys, ho havia dit sempre, que volia tenir un fill biològic i un adoptat, però les coses no es van donar d'aquesta manera i es va centrar en el procés d'adopció. Des del dia que va prendre la decisió fins que em va tenir en braços van passar dos anys. Té un diari on ho explica tot que hem llegit juntes.
La Roser no va tenir fills, tot i que s'ho havia plantejat, no va tenir cap història rellevant ni que jo vulgui mostrar, va morir molt abans deixant només un mal record, una enyorança que mai ens deixarà i el pensament de què podia haver doblat els anys que tenia quan ens va deixar.
​
​
​
​
​
​
​
​